De nationis hispaniae

L’escriptor Agustí Calvet i Pascual, més congegut pel pseudònim de Gaziel,dotat d’un estil elegant i,per alguns, un dels millors prosistes en llengua catalana, restà tota la vida enlluernat per l’Espanya profunda,és a dir, per la Castella d’ínfules heroiques i místique. En un llibre de viatges que porta per títol Catella endins, escribí unes línies tan lúcides com significatives sobre el tarannà de l’Espanya política, que reprodueixo a continuación –i excuseume l’extensa cita- : ‘’Castella, d’acord amb la seva ànima extraodinària, no ha pogut mai entendre, ni aceptar, ni consentir, que, a l’Espanya per ella arranjada, hi pogués haver cap més esperit diferent,encara que aquesta diferenciació fos involuntària, fatal i tan legítima com la seva propia, perquè segons ells(i no s’hi pot fer res més!) qualsevol altra faisó de ser és heretgia. Així ha considerat sempre la unificació peninsular com una empresa de castellanització total, fins al punt que, sense proposar-s’ho ni adonar-se’n, tot el que dins la Península no és susceptible de ser assimilat per ella integralment, ha estat tingut per espuri’’.Hom no pot esser més clar, i només un intel.lectual come ll,català de clase acomodada i español d’esperit (un botifler ‘’com ilfaut’’), podía explicar tan clarament la idiosincràsia mesetària.I per cavar-ho d’arrodonir,només cal afegir que Gaziel consideraba Espanya i Portugal ‘’com dos fragments d’un puzzle que forçosament cal tornar a ajuntar, si es vol veure sencera i presentable la figura’’ (¡).Ni el mateix Ortega y Gasset fou tan contundent, en els seus escrits sobre el tema.
A redós d’aquests mots,la conclusió que en podem treure és òbvia: els catalans, dins Espanya, no hi tenim res a fer.L’únic que en podem obtener són pèrdues, mala gestió i espoliacions de tota casta. Totes des nacions ,Espanya i els Països Catalans, no són ,doncs, compatibles (com tampoc no ho són dues famílies diferents que viuen a una mateixa casa).Com ho poden ésser, compatibles , si dins l’Estat español la nostra llengua i cultura està patint una davallada brutal en totes les zones urbanes de certa importancia, com a conseqüència directa de les polítiques assimilacionistes i lingüicies de Madrid? Lòbjectiu, per a ells, sempre ha estat molt clar (i,lamentablement,molts de nosaltres no ho hem sabut veure): l’anihilació de la nostra comunitat nacional i de tots els signes identitaris que ens identifiquen.Espanya, com a presó de nacions, recorda aquella pel.lícula de Luis Buñuel.L’àngel exterminador, en què els personatges, incapaços de superar una claustrofòbia paralitzant, no podien abandonar, per motius aparentment inexplicables, la sala del casal on havien dinat.Hem de saber dir adéu a Espanya i tornar, ranquil.lament, a la nostra llar, sense ensurts ni bestieses.I aquesta és la qüestió,perquè, parafrasejant Gaziel,’’no s’hi pot fer més’’


Andreu Salom i Mir


Extret: Revista l’Estel Any XXVIII Número 657